Oda des del Cel

David Castillo
(1961)

“Oda des del Cel”

“…els eleva a les altures dels déus amos de la terra”
Horaci, Odes

Et veig, ciutat deformada, que canvia de nom,
úter, filla i mare,
bruixa avara del meu amor.

Cel trencadís,
cavalco entre els núvols
i et recordo entre tempestes,
bombardejos que et van mutilar
i que han deixat cicatrius,
que avui són avingudes
per on passegen noies i turistes,
obrers i artesans,
empleats i funcionaris,
tots aliens al que has vist i al que has patit,
al que has perdut i al que has gestat,
mare prostituïda i verge pura,
ciutat quadriculada,
caos, polígon industrial.

Autopistes, paratges,
camins i camps per on vaig acostar-me a tu.
I quan et tenia a tocar
et vaig trencar mil cops besant la teva artèria.

Alegre o empipada,
tot el que et vaig donar
i el que tu em vas donar a mi,
et va fer com t’estimo,
ciutat trista,
germana del somriure de tants i tants anys.

Àngels bombardejats
diables al ritme de la pau,
temps passats,
m’enamoro de tu, la gran amant,
i m’ignores o idolatres sense fer-me cas.

Rius anèmics et donen de beure,
serralada de Sant Mateu, Collserola o Garraf,
muntanyes que fan del vent brisa,
humitat, febre,
estuari, cor, salnitre,
asfalt...

Diuen que vas néixer dalt un turó,
Tàber,
i que les muntanyes t’han protegit
dels invasors, del renegats, fins i tot dels fills pròdigs.
El castell de Montjuïc,
la Muntanya Pelada, el Turó de la Rovira,
el Carmel, amb el dipòsit i l’antiaeri,
la Creueta, el Putget, el Turó de Monterols
i el Turó de la Peira…

Laia, amor,
colònia Favència Júlia Augusta Paterna Barcino,
campament romà que mai no has deixat de ser.
Capital visigoda,
frontera musulmana,
marca hispànica,
història dins la història,
t’evoco pels passadissos del Clínic,
Vall d’Hebron o Can Ruti Camarón,
on tants amics he vist morir.

I malgrat que discrepo, que t’insulto,
et sóc fidel com només l’ànima gitana pot ser-ho.
I sóc gallec i andalús i àrab,
i sóc murcià i aragonès i castellà;
paquistanès i negre africà;
americà, brigadista internacional
o església cremant mentre prego per tu.
T’invoco amb set cada cop que m’allunyo de tu.

Ets port,
moderna i antiquada,
tradicionalista i avantguarda,
platja i caòtic nus viari.
Ets catòlica i rosa de foc,
bakuninista i evangèlica,
civilitzada i brutal,
noucentista i esbojarrada…
Ets l’amor que m’aclapara.

Tenies un Barri Xino sense xinesos,
una catedral sense feligresos,
un gran mercat sense gens d’ingressos.
Eres la ciutat dels morts de gana,
dels estraperlistes i dels poetes,
que es van tornar muts,
1939, punt i a part.

Has estat tot mentre no eres res:
Carmen Amaya i el Somorrostro;
Rovira Beleta i Los Tarantos;
Antonio Gades com ombres d’aigua a la Rambla.

Has vist dictadors esclafant-te,
exèrcits exhaustos invadir-te i abandonar-te,
has estat criatura i xacra,
tango i farra,
hotel de cinc estrelles i barraca.

Has estat rica i has estat desgraciada,
pobre i ignorada,
vella i òrfena,
puta i santa.

Has estat Shönberg i gaudiniana,
modernista brillant
i suburbi turbulent,
arquitecta selecta
i nena indefensa.

Has estat la meva mare,
la meva àvia,
la meva germana,
la meva nòvia,
la meva amant,
la meva filla estimada.
Has estat neboda i orquestra de cambra,
concert de rock and roll en un garatge dels anys seixanta.

_____________________________________________


Et miro des del cel com a una noia a la platja,
de Mataró al Bogatell,
de la Barceloneta a Cubelles,
i per les carreteres o les vies del tren,
pels túnels del metro o per les clavegueres,
els teus glòbuls hipertensos es mouen
entre els triomfadors que rebenten
i els homes destruïts que reneguen.

Tu els aculls sense distincions,
no discrimines,
vols l’home blanc o el negre que sospira,
un professional amb projecció,
sense hipoteques i sis cotxes al pàrquing,
o la filera de captaires que dormen entre els cartrons.

El turista amatent t’envia una mirada de flash
sense entreveure l’habitant anodí
que menysprea els que travessen mig món
per recrear-se en tu,
silueta gitana,
gitana ma mare,
gitana
amor
mare.

Lliure o escapçada,
diu el Marc Sardà, “perfumant el més trist,
m’ofereixes un món i la culpa no és teva”.
Entro, et penetro i me’n vaig sense acomiadar-me,
sóc com els terrats satisfets
amb les gavines boges,
amb la roba blanca estesa,
amb la teva roba solitària.
Ets el terrat on prens el sol nua,
el falcó que es va escapar del campanar del Pi
o els versos dels poetes joves de mossèn Bigordà.
Ets el venedor de globus
i la nena que tanca les mans emocionada
davant el rei mag.

Eres les ciutats tèxtils,
ara la remor postindustrial,
l’aparador i el monument,
la capital dels llibres i la illetrada,
ets un senglar a la porta del Merbeyé
que busca un gintònic o un whisky sense soda.
Ets un estadi i una senyora a l’òpera,
no tens res de penyora,
no regales res, però et diuen bona,
“tant si sona, com si no sona…”

Ets la noia amb el llibre francès de moda,
d’un tal Blanchot, no sé si et sona:
“El temps de la desgràcia
i l’oblit sense oblit,
l’oblit sense possibilitat d’oblidar”.
I ho memoritzes mentre creues la plaça Reial:
una mica de turisme,
una mica de Gaudí,
una col·lecció de bars,
una farmàcia,
unes palmeres exiliades,
una mica de droga:
tu ets la meva droga,
perfum, amant i botiga de fotos alhora.

Ets un pescador de la costa,
una sardina a Badalona,
el fantasma d’un marine del Guam a la dàrsena,
Ets l’enterrament de Durruti,
el de mossèn Cinto,
una victòria esportiva a Canaletes,
la Monumental torejant per veròniques.

Borratxera i seny,
rauxa i clàssica,
minifaldilla o corbata,
xec sense fons i cua de sense papers a la porta.
Ets distingida i noble,
tafur i pirata,
ets la reina de les reines,
una deessa republicana.

Et miro, és de nit,
en una selecció de fotos,
picats sinuosos que et mostren pletòrica,
l’entrada a la Rambla, el portal de la Pau,
un Colom melangiós que es mira de reüll el port,
des d’on tantes vegades vaig desitjar escapar.
I quan era fora, fora de tu i la teva entranya,
volia recuperar la plenitud
endinsar-me en la trama urbana,
fer el cafè amb croissants a can Parera,
un vermut al Roure i l’última copa al Mi Bar,
tot per Gràcia.
Comprar un llibre a La Central o a Laie,
badar per les prestatgeries de la Biblioteca Marsé
o tornar a sentir-me petit a Santa Maria del Mar,
la meva pàtria.

Vaig de matinada en un taxi de l’aeroport a Cerdanyola,
el cotxe travessa mil barris nous,
urbanitzacions en què gent jove,
amb mil accents, et faran nova.
Tu sentiràs els seus nadons plorar a la nit
fins tornar a dormir plàcidament en braços dels pares…
Veuràs les mares pentinar els fills per anar a l’escola
i fer-se els edificis vells
mentre les generacions desapareixen.

Ets un descampat, un núvol que el vent arrossega,
el gran Vallès dels poetes,
un prat, una riba,
una histriònica torre al final de l’Eixample,
ets important com la Sagra
i una xarxa de peix de Frank Gehry,
el situacionisme de Francesc Miralles
i els poemes visuals de Joan Brossa.

Ets un Tàpies i el Concert d’Aranjuez de Rodrigo,
la Fundació Miró, del gran Sert,
però també el record de Can Valero,
la truita de ceba al racó del Sisco, a Sants,
amb les copes del desaparegut Espanya,
el Fortpienc, les Glòries,
les construccions del Bofill
o les punxes de Puig i Cadafalch.

No tens memòria, no vols memòria,
els teus fills s’han barallat milions de vegades,
67 anys de pau, una fita irrepetible,
monuments transvestits,
els perdedors esdevenen els recordats
i els victoriosos s’obliden,
ets la ciutat amb més places amb noms llibertaris,
la ciutat dels temples profanats,
una Roma moderna i abrandada.

Has estat la capital de les fàbriques,
el port més gran del Mediterrani,
una magnífica amfitriona per tothom cobejada
i també una tapa de patates braves.

Tens el Crist al Sagrat Cor del Tibidabo
i metres enllà la torre Foster,
el nostàlgic parc d’atraccions
i una bola de sucre als llavis dolços d’una noia.
Potser ja no ets massa èpica,
però saps que tots els teus amants t’adoren,
ets la Rambla i l’autovia,
ets el Gòtic i la ciutat dormitori.

Ets també la Terra Negra,
un cargol esclafat que brilla en la foscor,
uns cabells perfumats
i una entremaliada que li acluca l’ull
al monjo que fa el mandala,
ets una novel·la de Juli Vallmitjana,
i tot el carrer Tantarantana,
l’homenatge d’Orwell
i la ciutat cremada.

Bec del raig de lluna que t’inocula,
de la fira i del circ que et fan viure,
de l’extraradi que et defineix
entre camps i carromats,
rulots abandonades,
“només un cavall blau i una matinada”
i immensos garatges de cotxes nous,
que sentiran el tacte de les teves mans,
bruixa avara del meu amor.

Et dibuixo entre els clàxons dels cotxes,
el soroll de les cotorres
i l’olor de l’Àfrica del parc de la Ciutadella,
a poca distància de la Dama del paraigua.

Sóc un bergant i un obrer,
un sonat i un espès,
sóc el que tu has perdut i el que m’has tret,
un tros de rajola de Can Baró
i la platja del Somorrostro, la platja eterna.
Sóc la plaça de Sant Felip Neri,
sóc el teu vers, estimada,
del qual han parlat mil poetes:
“oberta al mar i al món”, va dir José Agustín;
“una heura immensa”, com vaticinava Verdaguer…

Jo t’he volgut xava i casolana,
cosmopolita i privada,
esbojarrada i discreta,
només meva.
I ara t’envio un petó,
només puc donar-te versos sense distància,
des del cel
o a ras del terra,
des de l’estació de Vallcarca
o vagarejant per un túnel cap a la línia 4.

I malgrat els mals de cap,
i tot el que ens hem fet,
t’estimo jove,
ciutat deformada,
que canvia de nom,
úter,
filla
i mare,
bruixa avara
del meu amor.